ARGJ

Hi ha gent que no sap quan és hora d'abandonar el carril de l'esquerra.

el son / la son

Per tots els meus propers és conegut el meu gust per dormir, i més encara la meua implacable indiferència front a tot aquell estímul extern que intente despertar-me quan dorm. Apunte que la meua subfase de son profund és força més hipnòtica quan s'agreuja amb substàncies com l'alcohol.

Parle i faig coses rares dormint sempre que dorm a una casa nova, o amb gent amb qui no he dormit abans. Açò no és problemàtic, de fet en moltes ocasions ha sigut motiu de molts moments de riure, ja que el que puga dir o fer en aquest estat sol ser bastant random i absurd. En canvi allò que sí em porta problemes és el fet que no siga capaç de despertar-me, o en el seu defecte, d'alçar-me del llit pels matins.

Ja em poden cridar, ja em poden tocar al mòbil, al timbre de casa, ja poden sonar sirenes de guerra o caure bombes al meu costat. No em despertaré, i això és una putada molt gran, perquè les coses importants d'esta vida solen ser pel matí i ben promptet, normalment, i jo sempre acabe fent tard a les coses importants.

El que jo pense és que potser tinc alguna lleu disfunció del sistema hipotalàmic-límbic, o simplement una adicció irrefrenable per somiar, perquè me n'adone que en el moment de despertar-me no diferencie allò real dels somnis, i no puc evitar preferir seguir amb allò que estava somiant.

El meu mestre de contrabaix diu que la clau de l'èxit està en matinar. Tant de bo sabera com sortir de la meua adicció....

La vida, segundo pasillo, ventanilla 35

Quan la gent parla de la vida, parla de la seua vida, no?

A voltes em planteje si callar o parlar. Normalment, calle. Per por de no tindre raó, per por de cagar-la. A voltes calle perquè odie la gent que només fa que queixar-se, i sé que si obric la boca serà per a això. A voltes simplement no parle perquè no sé què dir...

Altres voltes parle, sempre després d'un llarg (i per a molts desesperant) silenci. I normalment al parlar tot acaba bé, o això pareix. Hi ha dies en què m'és prou en que ho parega, d'altres necessite més. I és en eixos dies en els quals pense si deuria parlar o callar.

Odie sentir-me un imbècil, o sentir-me com si se'n rigueren de mi. I odie sentir que sóc jo mateix qui crea la incertesa dins de mi, tant amb la meua paranoia com amb els meus actes, és el que em guanye, i el que em toca patir. És la meua personalitat, sóc jo (supose).

És la vida, o la meua vida?

¿No saps com sol·lucionar els teus problemes? ¡Usa el mètode científic!

El meu objectiu sempre ha sigut el mateix, i poc a poc he anat el·laborant les meues hipòtesis. Tinc diversos dissenys d'investigació al meu abast per tal recollir les dades que necessite:

-Si ens basem en la metodologia experimental, tenim la variable independent activa clarament definida, i comprovem que hi ha validesa interna perquè està clar que aquesta VI es la causa directa de les variacions a la variable dependent, tot i que en el meu cas una tècnica de control no associada d'eliminació no em vindria malament per desfer-me d'un parell de variables independents rellevants estranyes que influeixen en les circumstàncies ambientals.

-S'ha provat amb enquestes i qüestionaris (concretament amb una mostra causal i un disseny d'enquesta longitudinal de cohorts), però com bé sabem aquesta estratègia té l'inconvenient de la inhibició i el difícil accés als subjectes, cosa que disminueix la qualitat i eficiència de les respostes.

-L'anàlisi de contingut i la metodologia observacional han demostrat que la unitat d'anàlisi registrada in vivo apareixia amb una elevadíssima freqüència que superava la mitjana permesa, amb una latència constant amb intensitats variables.

-He tirat mà també de la metodologia qualitativa amb resultats negatius, ja que els resultats de l'entrevista en profunditat eren artificiosos i no tenien validesa externa, i per tant no es podia extrapolar ni fer inferència de la mostra en el nostre cas. El grup de discussió, per la seua part, es desvia sempre del guió i no aporta la informació esperada ni sobre les actituds i comportaments, ni sobre l'impacte ni sobre els hàbits, potser degut a un erroni entrenament del moderador.

RESULTATS:

Estem igual, o potser fins i tot cada dia gradualment pitjor, però amb un poc de sort aprovarem Tècniques Analítiques en Comunicació.

Contrastos

M'he documentat, perquè sabia que m'havia sentit així abans, i que ho havia fet constar en algun lloc. De fet és com un cicle, que va i ve amb el pas del temps, assolant il·lusions uns cops, destruint temors unes altres. L'última volta que vaig enregistrar aquest tipus de malestar psicològic per escrit fou fa ara uns dos anys i poc. Llavors començava a desenvolupar els fonaments de la meua teoria de l'equilibri que tot ho regula (o que tots proven de regular ansiosament al seu gust), i trobava de reforçar els meus arguments amb fragments de "La insoportable levedad del ser", de Milan Kundera, cau abstracte on vaig descobrir que els meus joves paradigmes vitals podien ser justificats. D'allò fa dos anys. I he canviat tant...i tan poc...

Por. Sempre la por. Als abismes. A l'odi. A la mediocritat. Al sofriment. A allò desconegut. Al temps. Al fracàs. A la soledat.

Valors. Els mateixos. La seguretat. La lleialtat. L'originalitat. La valentia. La tolerància. L'ordre. La constància. L'honradesa.

Dèries, que primer s'auto-qüestionen i posteriorment ho fan a la idea de jo en un dubtós segon plànol. L'obsessió per l'estructura que el meu geni sempre estableix davant de tot, el dramatisme i la teatralitat aplicats obstinadament però de manera honesta a qualsevol aspecte quotidià, l'acuit de l'inalcançable i avorrida perfecció, la necessitat de síntesi i notorietat, de qualitat i de caràcter, de despreocupació, de plaer. La permanent introspecció que no em permet sortir de la profunditat del dubte, que pareix haver quallat tant en la meua personalitat que per més que m'esforce, no sóc capaç de definir-me. De dir qui o què sóc, de conéixer-me a mi mateix.

Trobe que fa dos anys buscava raons, buscava reptes i buscava respostes, i això no ha canviat per a res. El que si que ha canviat és que abans volia créixer, necessitava fer-me gran, i ara me n'adone que he crescut, que m'he fet gran, i que hi ha tantes coses que mai podran tornar enrere per més raons o experiència o respostes que tinga...

Sempre m'he considerat peculiar. Molta gent m'ho ha dit al llarg de la meua existència, i considere que he tingut una sort especialment puntual a la vida, així que amb el temps, per unes coses i altres, m'ho he acabat creient. Poc a poc he alimentat el mite de la meua virtut i he anat travessant diferents camins que la fortuna materialitzava sota els meus peus, fins que aquesta consentida gràcia ha acabat convertint-se en un mostre de la singularitat, cobert de falsa esperança, de dolor i de cruesa. I això ha sigut i és, per a mi, fer-me gran.

Les dificultats i els moments desagradables van esborrant els somnis idíl·lics de futur innocent, d'abocament a l'hedonisme i a la felicitat desmesurada, que esdevenen ferides, corfes i cicatrius, refredats mal curats, i dolors crònics, desgràcies súbites que no tenen remei, i la necessitat d'eixa fermesa i eixa força que jo a hores d'ara encara no puc aconseguir de cap manera. Jo, que tan madur vaig ser de menut, i que tan ràpid he volgut créixer sempre. Que ara cada matí em descobrisc envoltat d'un present on em trobe fora de lloc, enyorant un estat d'infantesa sota el qual m'agradaria amagar-me i desaparéixer, que desaparegués tot allò que em fa nosa i que no tingués més dubtes, que poguera saber qui o què sóc, què és el que vull i què és el que s'ha de pensar sobre el destí. Perquè no sé cap d'aquestes tres coses, i no sé si mai les sabré.

Potser estiga anant massa lluny amb la meua investigació sobre la categoria estètica del sublim per a un treball de classe...ja per defecte em considere romàntic en molts aspectes, però reconec que últimament em sent prou més identificat amb aquest tipus de pensament del que solia. I mira que a voltes tinc el coratge de creure que sóc una persona racional...

A colps

"Hay una raza de hombres inadaptados,

de hombres que no saben estar quietos.

Rompen el corazón de familiares y amigos

y vagan por el mundo a su antojo.

Recorren los campos, yerran por las orillas,

suben a las cimas de las montañas,

y suya es la maldición de la sangre gitana.

No saben cómo descansar;

si fueran en línea recta llegarían lejos.

Son fuertes, y valientes, y sinceros,

pero siempre están cansados de lo que ya es

y desean lo extraño y lo nuevo."

(A sangre fría, Truman Capote)

Jodoooo!!!

Així, super improvisat tot, com s'han de fer estes coses. Si és que des que em vaig casar amb Willy Fog estic viatjant i veient més llocs que en ma vida! Ens en anem a passar el pont a mañolandia, per una part en plan romàntic i per una altra un poc en plan trotaconventos, és llarg de contar, però serà divertit. El tren surt demà a les 8 i mitja...i són les 2 i encara no m'he fet la maleta. Les bones costums no s'han de perdre mai!! jajaja

M'he proposat fer un reportatge, a lo valencians pel món, que segur que queda graciós, però ja vorem, lo més segur és que em faça mandra o que no hi haja res interessant que gravar. La intenció ahí està.

Ens veiem després del pont!!

Per cert! La festa de Comunicació prou bé! Un poc desastre el sopar, Looser com sempre horrible, fins al punt que me'n vaig anar asquejat de la música, però el bon ambient va fer prou per què fora una gran nit :D (això si, -per a variar- ningú va entendre la meua disfressa. Com ja ningú veu bon cine clàssic...o serà que no anava prou caracteritzat? en fi...)

¡¡Guerra!!

Però aquesta vegada no entre les forces del bé contra les del dark side, sino entre publicistes i comunicadors.

Demà tenim la festa de Comunicació, sopem tots els cursos de la titulació junts i després tenim una festa temàtica a Looser dedicada a nosaltres. Tots portem temps esperant aquesta festa perquè com a bons comunicadors ens encanta relacionar-nos amb gent nova i fer gala de la nostra modernor, disfressar-nos d'actors i paparazzis i beure com si fóra l'última nit del món. No sabem perquè, però estes festes sempre acaben sent memorables (de fet, a la de l'any passat vaig conéixer a Joan entre altres, ves per on!). Doncs aquest any...l'hem liada un poquet...

Els de 4t o 5é (no ho tinc clar) han fet cartells anunciant la festa, i (segons algunes lectures) s'han clavat un poc amb els de publicitat, res més lluny de la seua intenció. La cosa és que els de publicitat s'ho han agafat tan a pit que han aplegat a parlar amb professors i amb els mateixos amos de Looser i Panetto, que ens has cridat dient-nos que cancel·laven la festa perquè als cartells posava el nom de la seva empresa sense el seu consentiment (amb açó no els lleve raó), i que havíem insultat la gent de publicitat en el seu nom (amb açó, sí).

















Mireu fins a quin extrem ha arribat la cosa que el mateix vicedegà i director de la titulació de Comunicació, Gómez Tarín, ha hagut d'enviar un mail a la gent de les dues carreres per calmar a les feres, i posar a cadascú en el seu lloc (cosa que ha fet magistralment, per cert). On està el sentit de l'humor? Ells més que ningú saben (en teoria) que la publicitat és així, àcida i provocativa a l'hora de captar l'atenció i ser original. Perquè, pregunte, s'han sentit TAN aludits? Potser si es senten tan ofesos és per alguna cosa...

Siga com siga, espere que tot s'arregle i puguem fer la festa en pau. I si no la fem, ja ens inventarem el que siga, que creativitat, com podeu vore, no ens en manca.

Des del meu punt de vista, un clar exemple de qui és la ferramenta de qui en aquest món, de com el poder de la comunicació és capaç de manipular i moure masses sense apenes moure un dit.

Santa Cecília I, II, III i IV

Per fiii, ja s'ha acabat!!! Ho sé, sona com si no m'ho hagués passat bé, i no ha sigut així, però és que enguany la festa dels músics m'ha exprimit tant que he acabat saturat! Intentaré fer un resumet d'aquesta santa Cecília tan important...

14 i 15 de novembre,
festa extraoficial de santa Cecília amb la banda d'Almassora

Campionat de futbol, dinar de tapes, campionat de guinyot i futbolí, i sopar i festa de disfresses!

A jugar a futbol no vaig anar (evidentment) i al dinar tampoc, perquè vaig passar el dia amb el meu germanet, així que vaig acudir directament al sopar. La teta i jo vam anar de mimos, tot i que jo vaig acabar la nit assemblant-me al Jòker, se veu que el maquillatge que vam comprar no era com estos meravellosos de la tele que te pots refregar en la gent i com si res...la crisis!

Enguany no vam guanyar cap premi (a diferència del de l'any passat per la nostra fabulosa disfressa de treset :D), però la nit va estar prou bé, del Lassal vam anar a Castelló i diràs tu que com qui no vol la cosa entre unes coses i altres vam acabar a l'Almeja donant-ho tot com a lèmurs.

21 i 22 de novembre,
festa oficial de santa Cecília amb la banda d'Almassora

El més intens i significant! Després d'un temps tocant a la banda juvenil, entre a la banda "gran". Ha sigut tan especial...més que pels actes i la celebració, pel fet d'haver alcançat aquella meta que anys arrere em vaig posar.

Recorde les ganes que ja fa anys tenia de formar part d'aquesta família, des que Laia i la teta em parlaven de les coses que feien, dels llocs on anaven, de les festes que es pegaven! Mantenint els meus afers poc a poc vaig anar colant-me en el mundillo de l'Esmeralda, anava coneixent a la gent i fent contactes (muahaha xD) i al final de vegades em demanaven que els ajudara amb açò o allò. La veritat és que el primer peu el vaig posar molt prompte dins la banda, però el segon em va costar més... Amb el temps vaig arribar a una situació un poc frustrant; tots a la banda em coneixien, anava sovint estirant els timbals a moros, amb la bandera en algunes processons, tirant una maneta en algun passacarrer, i per descomptat a totes les festes de la banda! Van acabar fins i tot convidant-me al viatge a Galícia de l'estiu passat, però...realment jo no era de la banda! I això suposava que en determinades ocasions em sentira un poc acoplat, com que estava gaudint d'unes coses que no em pertocaven...

Però de tot açò ja feia prou de temps. Ara, amb la universitat i l'orquestra allò de la banda havia passat a un segon terme, i jo ja no esperava entrar ni res, ni m'ho plantejava. I qui m'ho anava a dir! De hui per a demà el meu mestre de contrabaix em diu que el president ha preguntat per mi i que enguany entre a la banda!! Jo, un contrabaix!! Estem bojos o què?!?? xD Però mira...només per la il·lusió que he tingut sempre...volia viure eixe moment, així que vaig acceptar encantat.

El dissabte la banda em va arreplegar a ma casa, vaig fer allò de besar la bandera i saludar a tots els músics (m'encanta el folklore de les bandes, jajaja) i vam seguir arreplegant i donant la benvinguda a la resta de nous músics. Tot seguit va vindre el concert de santa Cecília (que jo tots els anys havia vist des de baix :P), i per la nit soparot al sindicat. Tenia un poc de por d'ajuntar als meus pares a la mateixa taula, i també em feia un poquet de vergonyeta portar a Joan al sopar...però tot va eixir de perles, vaig guanyar una càmera de vídeo (cutrilla, però bueno) a la rifa! I ma mare un llibre i un baló! I mon pare un set de tovalloles! I la teta també va guanyar nosequè! Serà que algú em va donar sort... :)

A l'endemà dinar de pseudoluxe al saló del Santa Quitèria, (on vaig sopar a la graduació), amb l'alcalde, els polítics i tota la manada. La majoria dels discursets prou banals i amb motivació llepaculera, salvat del sentit missatge del director als músics o d'algun moment prou emotiu, com quan es va donar a entendre, un poc involuntàriament, el delicat estat de salut del president de la banda.

Amb açò clausurava la santa Cecília d'enguany amb la banda...però això no era tot!


26 de novembre,
festa de santa Cecília amb Magisteri Musical

Allà que me vaig colar!! jajaja, entre Ana Cora (la meua dona) i Pauet me van liar, i com que l'any passat ja va coincidir el sopar del Musical amb el sopar de Comunicació, enguany volia repetir, però des de l'altre bàndol! jajaja

Durant el dia de xarangueig, sangria fresqueta i ambient de festa per l'àgora. A la nit, soparot a l'Anselmo, molt d'escàndol, molt de fum (i no tot de tabac corrent...) i sobretot moolta sangria. La veritat és que no vaig acabar la nit amb ells perquè me vaig quedar al Beat...! i ens vam separar, però va estar graciós. Això sí, no m'ho puc callar, la majoria dels musicals em van resultar de lo més serrils del món, sense ànim d'ofendre. Supose que serà que estic acostumat a la gent de comunicació, que tenim un rotllo MOLT diferent, però és que els límits als que van portar el concepte de "percussió" van ser totalment insuportables (a més de destructius, prueba de ello són els vidres que encara tinc a la sola de les sabatilles... xD).


28 de novembre,
festa de santa Cecília amb l'orquestra Arts Musicals de Castelló

Per si no era prou, enguany al Pasky també li ha pegat per reivindicar la festa dels músics, així que más de lo mismo. Concertot a Castelló (que ha eixit fatal, tot siga dit xD) amb molta humitat i un fred que pelava, condicions totalment idònies per a que un instrument de corda sone bé [IRONIA], després soparet i concurs de singstar. En acabar se suposa que festa pel centre, però jo, després de dos dies seguits de molt ballar i poc dormir, i amb més mistela que sang per les venes, he decidit que ja en tenia prou, i que millor me n'anava a casa a descansar. I ací estic.


I ara sí que sí, done per clausurada la festa dels músics fins l'any que ve. Al pròxim que me nomene santa Cecília en un temps, li arroje a la boca!! XD

blup blup!

M'estic fent un home de profit, o això és el que m'ha dit la teta després de l'assaig aquesta nit (més bé ha sigut "si és que Joan t'està fent un home de profit..." però era per donar-me un poquet de mèrit, que mon pare està molt pagàt de mi avui). He anat a la piscina!! I m'he tirat i tot. I he anat d'una banda a l'altra lo menos...amuntó vegades. Si, si. Sóc un valent! =D


Qui m'ho hagués dit a mi....sedentari tota la vida i anti qualsevolcosaquecanse fins a la mèdula...que no he fet res d'esport en ma vida!! I ara...matinant un divendres per anar a nadar! I quasi voluntariament, atenció!! El que més vergonya em fa és reconéixer que tot i estar una setmana posant pegues per no anar, al final m'ha agradat. Sí, per poc tire el fetge a la segona piscina, i sí, he hagut de parar 5 minuts cada anada i tornada perquè ho jure, me moria. Però ha estat molt bé. Fins i tot he descobert que tinc uns músculs a l'esquena, cames, i darrere dels braços que no sabia que tenia (els quals espere que deixen de fer-me mal prompte...).

Aii....quin piscinista olimpic s'ha perdut el món! jajaja

Eh! És un post? En serio? No pot ser!!

Doncs siiiiiiiii! Seguint la tradició, any rere any per aquestes dates, diràs tu que per la relació inversament proporcional que hi ha entre la feina que tinc i les ganes de fer-la, torne la vista enrere i em pose a pensar en què feia de menut quan em trobava sol i incomprès, recorde aquells temps en què alliberava totes les meues inquietuds i les meues frustracions per escrit, en aquell diari tancat amb clau que tenia amagat al tercer calaix de l'escriptori...Llavors m'entra la morrinya d'escriure, i com que allò del diari ja no s'estila, doncs reprenc el blog (en realitat durant dos dies: el dia que escric i el següent, perquè al tercer ja no m'abellix tornar a escriure xD)

Com que aquesta vegada tinc un poc més d'il·lusió per mantindre la costum d'escriure, li he donat una maneta de pintura al format i l'he fet un poquet més atractiu, a vore si me motiva més... (me veig tornant a entrar l'any que ve i rient-me de les meues paraules...jajaja)

No faré resums, moltíssimes coses han canviat i molt des l'últim cop que vaig escriure, és un rotllo posar-me a contar-ho tot. Millor començarem de nou, que segur que resulta més divertit!

Un cop represa la comunicació, de moment amb aquesta presa de contacte em trobe satisfet, així que ara me'n vaig a dormir, ja escriuré algo interessant a la pròxima. Les bones costums no s'han de perdre mai! jajaja


Salut!! =)

"No ehtaba mueerto, ehtaba de parraanda"

No sé exactament quina manera de començar aquest post resultaria més hilarant, si saludant uns lectors ficticis com si del reencontre d'uns amics que es troben després de mesos distanciats es tractara, o si començant a desenvolupar un tema nu, esquivant sutilment una introducció molesta; per tant, després de demostrar la meua dualitat personal/esquizofrènia, ho deixaré en que m'he pres unes merescudes vacances lluny d'ordinadors i de tot allò relacionat amb la responsabilitat durant els mesos d'estiu, i que ara, ja entrat setembre, mamprenc el blog de nou abans que perda definitivament el costum d'escriure-hi.


Han sigut dos mesos intensos, carregats de molt bones experiències, com havia de ser. Juliol va ser un caos; molts concerts, molts assajos i molts soparets importants, tot i que ens vam poder relaxar amb una setmaneta a Galícia cortesia de la banda municipal d'Almassora. Tot seguit vingué l'esperadíssim agost, no només per les ganes de no fer res que prometia, sinó pel diumenge dia 3, que sentenciava un punt d'inflecció a la meua vida, l'ansiada majoria d'edat.

Com esperava, fou un mes marcat per una a voltes desesperadament interminable tranquilitat, ja que massa temps lliure, per a una persona com jo, és una condemna terrible. He devorat llibres com qui més, m'ha aplegat una factura del mòbil temerariament desmesurada, i m'he corcat el cap a base de pegar-li voltes a tot. Això si, amb puntuals moments tan orgàsmics com mostrar-li el DNI als porters de les discoteques sense cap temor i que et deixen passar, o poder obrir-me una targeta pròpia al banc, malgrat l'escepticisme de la senyoreta que em va atendre, enganyada pel meu aspecte infantil.


La veritat és que ser major d'edat, de moment, té més avantatges que inconvenients, i més per a mi, que amb aquesta cara de xiquet amb que la vida em va encunyar mai he sigut capaç de torejar al més cafre dels segurates, per tant el canvi ha sigut considerablement gran. Ara, tot i aparentar-ne 16 (vos jure que allà on vaig m'ho diuen a diari), puc conduïr un cotxe, comprar tot l'alcohol que vullga (i beure-me'l, a més), entrar a la secció porno dels videoclubs, o elegir quin serà el pròxim cacic que ens furtarà la vida, i això està molt bé. Tanmateix, si vos sóc sincer, encara no he fet cap de les coses que acabe d'esmenar, així que tampoc vaig a farolejar més del que toca.


Aixi done jo per acabat l'estiu (perquè els qui em coneixeu bé i sabeu de la meua passió per la roba de mànega llarga i l'abundància de capes recordareu que, per a mí, a partir de setembre ja és hivern, condició que s'allarga fins entradet maig, quan realment comença a sobrar la roba), amb la certesa d'haver aprofitat i reaprofitat eixes vacances que al febrer taaan es troben a faltar, però no sense estar segur que lo bo no ha fet més que començar.

Setembre ha arribat bufant uns vents que han agranat la mala gana i l'abscència d'urbanitat, preparant el terreny per a la rutina, l'activitat (més mental que física, tot siga dit, perquè la segona, en mi, resta totalment ignorada durant la totalitat de l'any) i sobretot,per a les novetats!

Aquesta setmana comence les pràctiques amb el cotxe, en no res reprendrem els assajos de la banda i l'orquestra (que ja no puc més amb aquest mono de tocar!), a finals de mes començaré la universitat, i amb la carrera que des del principi volia, Comunicació Audiovisual, i per si açò fóra poc, en un indeterminable però segurament curtíssim termini neixerà una criatura que em convertirà, per primera vegada en 18 anys, en un germà major. Possibilitat d'estavellar-me amb un cotxe, decepció a causa d'una carrera que possiblement no és allò que espere, frustració per no haver estudiat suficientment contrabaix durant l'estiu, i abandó del ja assentat estat de fill únic de per vida. Com podreu advertir, no estic impacient, ni nerviós; estic CAGAT.


Bé....crec que si algú ha llegit fins aci, ja puc donar-me per més que complagut, així que amb ficar-vos al dia de la situació, de moment, ja hi ha prou. El pròxim dia, plans per al futur i comentari de la jugada sobre les novetats de setembre. Prou de parrafada per a hui, que si no havia escrit en tot l'estiu, bé que ho he recuperat tot avui, tu!


S'accepeten i s'agraïxen els comentaris....al menys, com a senyal de vida intel·ligent...

Per a què serveix el llatí??

Si....sé que per a molts açò serà una pallissa...però açò no és un fotolog, queridos y queridas mías, així que llegiu, malfainers!!

N'estic fart que la gent trepitje el treball dels humanistes, quan és tan essencial per a entendre qui som, d'on venim i cap on anem, parlant en un principi en un sentit lingüístic, però que s'amplia a la totalitat de la vida i la historia, com que la llengua és un dels pilars fonamentals de la cultura. Ja hi ha prou de barbaritats com que "estudiar una llengua morta és inútil". Com que és totalment improvable que algú dels pocs que visiten aquest blog s'interesse i s'hi pose a informar-se sobre el tema, vos facil·ite jo aquest text que vaig trobar fa ja temps no recorde on, que té moltíssima raó, així que pegueu-li una ulladeta i comenteu què vos pareix:

En 1994 el ministre d’Educació francès, François Bairou va arribar al raonament , aparentment paradoxal, què els francesos parlaven cada vegada pitjor el seu idioma i, conseqüentment, aprenien i raonaven menys, i per tot això s’havia de tornar a aprendre llatí. Bayrou va obrir un període de discussió pública – a la qual va convidar mestres, teòrics, sindicats, pares i alumnes- al voltant de 155 propostes que es resumien en unes poques: conèixer millor l’idioma propi, conèixer al menys dues llengües estrangeres, exercitar de nou la memòria i, sobretot, “s’havia d’aprendre a aprendre”, perquè el futur passa per l’autoeducació constant.

El ministre veia tres grans funcions per al Llatí: una, permetre un bon coneixement de la llengua pròpia, néta del llatí; dos, inculcar en els joves un mecanisme de lògica que facilités la futura autoensenyament; tres, apropar els alumnes de procedència no llatina a les mateixes fonts de cultura i a la societat francesa, amb una finalitat d’integració social.

La idea no consistia en convertir tots els estudiants en llatinistes, això quedava per a la universitat; la matèria continuaria essent optativa. El que volien era posar-la a l’abast de tothom, és a dir, que cap estudiant no es quedés sense els beneficis de l’aprenentatge del llatí, per mancança d’un professor de llatí en un centre determinat.

També volien intensificar-lo de dues a tres hores setmanals i, sobretot, avançar-lo un curs perquè els alumnes de 12 i 13 anys poguessin rebre aquesta formació a l’edat de màxim aprofitament.

Philippe de Roussillon, ex diplomàtic i poliglota, president de la Unió Llatina (organització intergovernamental en la qual participaven tots els països de llengua llatina, des de Romania fins Xile), anava més enllà: “El problema no és sols que els joves parlin mal el seu idioma; el problema és que sense domini d’un llenguatge no hi ha sistema lògic possible i, fallant la lògica no hi ha capacitat d’aprenentatge ni de reflexió”.

Ben diferent va ser el que van fer a Espanya per la mateixa època: va arribar la LOGSE, reforma educativa necessària, però que va llençar en orris les llengües clàssiques. Es va menysprear i marginar el llatí i el grec. En concret, l’estudi del Llatí va quedar restringit als alumnes que cursarien el Batxillerat d’Humanitats. No tots els alumnes tindrien, a partir de la LOGSE, la possibilitat de beneficiar-se del Llatí, ni tan sols com a optativa. Des de llavors el sistema educatiu ha sofert petites modificacions per intentar resoldre els possibles errors. L’última tireta ha esta canviar a quart de l’ESO l’assignatura de cultura clàssica per la de llatí. Què hem guanyat? Una hora més. I no tots els alumnes podran tenir la possibilitat d’escollir com a optativa el Llatí. Això dependrà de la decisió dels centres: en alguns centres només podran optar-hi els alumnes d’Humanitats. Encara tampoc s’ha qüestionat la possibilitat d’avançar el Llatí un curs, a l’edat dels 12-13 anys.


Seguim igual: molt pocs alumnes es podran beneficiar del que suposa l’aprenentatge de les llengües clàssiques. Només amb l’aprenentatge de les llengües clàssiques es pot subministrar als nostres alumnes una competència lingüística de debò, es pot enriquir l’expressió i comprensió escrita i oral que són objectius generals al final de l’Ensenyament Secundàri. D’altra banda, el llatí té la capacitat que comparteix amb les Matemàtiques de desenvolupar el raonament lògic, objectiu general també al final de l’Educació Secundària Obligatòria. Analitzar morfosintàcticament i traduir qualsevol text en llatí és un exercici comparable al de un “sudoku” o al de moltes operacions matemàtiques. Es basa en un exercici sistemàtic d’identificació de possibilitats i eliminacions segons les circumstàncies del context.

Així es diu que “sap llatí” d’aquella persona que resol dificultats amb solvència. Potser estem gaudint de les últimes fornades de llicenciats, professors, metges, arquitectes, advocats, i altres “ fills” d’aquella Llei d’Educació anterior al 78 (5 anys de llatí) i anterior a la LOGSE (un any de llatí obligatori per tothom). I potser haurem de patir al futur la incompetència d’una generació a la qual no se’ls han facilitat les eines necessàries per ser professionals autosuficients i competents.

El perruquer em té mania

N'estic segur. És l'única raó vàlida que trobe per a justificar lo que me fa al pèl cada cop que hi vaig.

He sigut sempre el típic xiquet menut que son pare portava a tallar-se el pèl a la barberia de tota la vida, la mateixa on ell anava. Allò va durar fins que un dia, inmers en la crisi existencial de l'inici de l'adolescència (el que en diuen l'edat del pavo), quan intentava deixar-me el pèl llarg, per trencar amb el meu infantilíssim look de "la-ratlla-al-costat", el sinyó perruquer va fer cas omís de les meues referències i em va deixar el cap com un bolet. Jo, amb una rabieta de mil dimonis vaig jurar i perjurar que no tornaria a posar un peu en aquell establiment, i així ho vaig fer. (Si no recorde malament, fins i tot vaig estar una setmana anant pel carrer amb un barret...)

Llavors vaig viure una etapa de transcició, durant la qual vaig acudir a diferents perruqueries, sense que ninguna complira les meues espectatives...fins que no farà molt, un xic jove amic de ma mare en va obrir una al poble, i com podreu imaginar, vaig anar-hi a provar sort.

En quina mala hora... Diguem que jo no estava preparat per a tanta modernor, i no vaig caure en l'error que suposaria demanar-li a aquell xic "algo diferent". Total, que vaig sortir d'allí que pareixia un tito. I clar, què vas a dir-li, que no t'agrada?? En lo content que s'havia quedat ell de la seua "obra d'art"... a més, si és que tampoc es podia fer res ja... Sort que el pèl va tornar a créixer!

La qüestió és que ja deu fer un any o dos d'aquell dia, i seguixc amb el mateix perruquer. No em pregunteu perquè, però és que no puc deixar d'anar al mateix lloc! Canviar ara seria com traïr-lo, i no em sent capaç...però és que me fa uns pèls que per l'amor de Déu...avui mateix, cansat de que sempre em fera el mateix (últimament ja quasi el tenia controlat, li deia ke NORMALET, en majúscules, i ell em tallava un pèl mitjanament discret), li he demanat de nou ALGO DIFERENT, confiant que ara que ja coneixia el meu gust m'ho encertaria mínimament...MEEEEEEC!! ERROR!!

Iluso... HA!! Els que em veieu en persona habitualment ja me voreu, ja... jo no sé si és que el tio acabava de rebre el rebut de l'hipoteca, o que simplement s'havia alçat amb el peu esquerre, però s'ha desfogat amb mi... i ha decidit que no necessitava flequillet, però que una cresteta al darrere no m'estava malament...

I després lo típic, el comentari habitual de mon pare:
-i per això t'han cobrat?, i el de ma mare:
-pues a la pròxima m'ho dius a mi, que trasquilons jo també sé fer-ne!

(...)

En fi...que per a variar, jo a l'inrevés del món. Quan una persona normal es talla el pèl, hom li diu: ui, que templat! Doncs no. Jo quan em talle el pèl, estic més lleig. I lo pitjor de tot és que malgrat ésser-ne conscient, d'ací un mes i mig tornaré a fer-li una visita al meu moderníssim perruquer, amb l'esperança que m'acerte el pèl que vull...què calçonassos m'he tornat, en lo rebelde que jo era, xà...

S'acabó!

Què bé! No m'ho puc creure; pràcticament hem acabat ja el batxillerat!!

Jo no puc dir coses d'aquestes tan reconfortants com que m'haja trencat els colzes estudiant per arribar on estic, o que ha valgut la pena taaan d'esforç...perquè a qui vaig a enganyar? Diguem que aquest any he fet més el vago que altra cosa...però tu, el temps no l'he perdut! El què passa és que els meus projectes paral·lels m'han llevat molt de temps...però sé que això SI ha valgut la pena.

Cadascú té les seues prioritats, hi ha qui es pot permetre el luxe d'emprar les vesprades en estudiar enterament per a l'institut, i amb això té prou per arribar a allò que vol ser. Jo, no. Si ho hagués fet, el dia que em manaren editar un vídeo fent un anunci publicitari per al dia següent, o quan em feren modificar l'umbral d'una fotografia, o agregar-li difusió gaussiana, o ajustar-la per tal que no quede tan cremada, pues em quedaria blanc i amb la boca oberta. Però no, si m'ho demanen, ho sabré fer ^^.

Bé, després d'aquesta reflexioneta, voldria fer una xicoteta crítica al resultat de l'enquesta del Chiki Chiki; si no recorde malament (perquè he llevat l'enquesta abans de vore els resultats sense voler...u_U') :

-5 persones van votar que quedaria el primer,

-5 persones van votar que quedaria dels cinc primers,

-3 persones van votar que quedaria del montón,

-i 2 persones van votar que quedaria dels cinc últims.


La conclusió era més que evident: la majoria esperava una posició millor de la que va ser. Jo, listo de mi -que ja vaig fer l'enquesta a mala fe- vaig votar que del montón. És molt fàcil encertar: només heu de pensar que Espanya MAI guanyarà.

Perquè és així! No us haveu fixat que sempre guanyen els mateixos països? Tots els de l'Est. Sempre. Recordeu que algun francès haja guanyat el concurs últimament? O algun anglès? O algun italià?? (No parle de Portugal, perquè no existeix, és un invent. Ja vos explicaré aquesta teoria meua en un altre post) No!! sempre països de l'Est. Perquè?

Doncs és molt senzill. Tenen un conveni entre ells, per mitjà del qual ens fan anar als més latinos a cantar a eixos maleïts països gèlids, i clar, nosaltres que som de sang calenta i no n'estem acostumats, mai estem en plenes facultats. Ells en canvi juguen a casa, estan acostumats al fred i poden donar tot el què tenen (lo poc que tenen, vull dir). Hi ha alguns que fins i tot estan tan acostumats que poden permetre's obrir-se la camisa i tot, tot i no tindre massa que ensenyar...

(me van a ploure les crítiques jiji xD)

Doncs això, que un any més sense guanyar. Al menys, i açò crec que ha sigut lo únic positiu, enguany hem sigut diferents i ens hem arriscat amb una cosa original, i s'ha aconseguit crear eixe ambient d'expectació en quant al resultat. Perquè, ja me direu, a qui li importava un insípid i miserable rave que els paletos aquells de Nash o com se digueren guanyaren, perderen o caigueren de morros només eixir a l'escenari...doncs igual com aquell any fatídic, per a mi, la resta. Exceptuant enguany, clar.


Res més, ara, a vore si acabem bé del tot el curs. Esteu preparats per a la Graduation Party?? xD

May's bridge

Doncs sí, ja hi som a l'esperat pontet.


Teòricament, si forem gent normal, podriem descansar i no pegar xapa durant estos dietes...peeeroò no, és clar! Com a estudiants pre-universitaris models que som, ens quedarem a casa estudiant, preparant els temes, fent esquemetes i tota la fandanga. Bé, almenys això és el que pensa la sinyora Hornero, que mai en la vida se'ns ocorreria sortir de festa, i xarrar de les nostres coses....per favor eh, per favor...com pot ser algú tan desconsiderat? Si és quee....


Res, l'altre dia vaig decidir que quan comence a desvariar massa, tallaré en sec i començaré un altre tema. És que la gent no està preparada per a la meua retòrica. A voltes me senc com el bard d'Astèrix i Obèlix...un geni envoltat d'energumens....un llir entre cards, epítet de la literatura valenciana, que ben bé coneixerà la nostra companya i amiga "Carme", ja que ha guanyat la olimpiada...

No és per ser roin....però no puc callar-me. Com pot haver-la guanyada?!? Me recorda a Hitler. Baixet, moreno, i lleig, i defenent a muerte la raça ària (toc toc, holaa??), doncs el mateix. Paula no té costum de parlar valencià, però bé que el sap parlar quan vol. Però ésta?? En els crims lingüístics que comet a diari, que deurien tancar-la per terrorisme oral?? No sé...el fet que dues castellanoparlants (bo...una castellanoparlant at home i una xurra desvergonyida) representen a la Comunitat com a guanyadores (per segon cop) d'e l'olimpiada de literatura valenciana és, com a mínim, interessant. Diu molt de nosaltres. Bah, què més dóna. Me fa gràcia pensar en la resta de gent que s'hi presentaria....

Per cert...obric una porra: amb les sabataes que amolla na Carme, on li veieu més futur; com a presentadora de Camps-nal nou, o com a presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?? Ai no, calla, que vol ser guàrdia sivil....xD

Mira, anem a deixar-ho estar. Prou de destarifos per avui.!

Passeu uns bons dies aquest pont! Descanseu, que ens ho hem guanyat. =)

Que no, que no m'aclarisc...

Ho acabe de donar per impossible. Mira que sembla fàcil, eh!

O faig bollir l'aigua malament, o serà que l'aigua que gaste no és bona, o que no en pose la mesura justa, o que li pose massa/massa poca llet, o que necessite algun ingredient màgic que desconec....
el cas és que o em queda massa amarg, o massa aiguat (allò que ací en solem dir "aigua xirri"), no potable, vamos.

Perquè és tan difícil?! A vore, jo el que vull és aguantar les hores d'estudi que me queden; per això tire mà de mètodes d'estos, i abans de llençar-me directament al gintònic (no sé si algú se donarà per aludit/da...), pensava provar una droga més suau....però res! Sóc incapaç de preparar-me-la com Déu mana...

ALGÚ POT ENSENYAR-ME A FER CAFÈ?!?!?! xD

El mànec dels paraigües

No vos heu fixat mai en la seua forma? Jo ho vaig fer despús-ahir, quan em desplaçava pel carrer amb aquest magnific invent a la mà. Si ho pensem, els dels xinesos, que foren els primers en emprar-los, no tenien aquesta forma de "garfio" a la punta... Qui li la va posar? I per a què? No sé, jo es que mentre caminava ho vaig pensar, i no li vaig trobar cap utilitat més que enganxar a algú pel coll...si algú sap kina és la seua funció que m'ho digaa!!

A més d'això, se'm va ocórrer una de les meues fabuloses comparacions mentals que a voltes faig interiorment (en unes altres circumstàncies, amb un públic definit, no ho escriuria...però com açò no ho llig ningú, que és el meu psicòleg, com diu Martina, pos ho contaré..). Em va parèixer que caminar amb un paraigües quan plou és com..no se...com afrontar els problemes!!

M'explique: Anava jo caminant sota la pluja, passant per alguns llocs on, ja fos per canals altes o pel que fora, caien uns xorros de por. Pues si et poses directament baix del xorro, no te banyes! encara que no ho parega. Per contra, si intentes esquivar-lo i passar pel costat, quan toca terra t'esquitxa de costat. Jo ho compare amb els problemes a la vida, que més val enfrontar-s'hi de cara, encara que semble difícil, perquè intentar esquivar-los només fa que t'afecten indirectament... Sí, és molt ratllant, ho sé, però ja estàveu avisats, eh?

Pues meu passe poc bé, jo, quan camine a soles pel carrer, montanme les meues pel·liculetes....no ho sabeu ben bé!! jaja


Res més, recordeu lo del paraigües!! És un utensili ordinari o una arma mortal?? xan xan...


Salutacions!! Ah! i bon Nadal i ixes coses que mos diem la gent en tan de carinyo, sobretot als que veiem una volta a l'any, i només tenim ganes de llevar-nos de damunt... Visca la falsetat, dames i cavallers!!! ^^

(:

Una bona manera de començar...

Hola!

De moment no sé què puc anar escrivint, però tenia molt clar, des del primer moment, que pensava penjar aquest video abans o després. El vaig vore no farà molt en un altre blog, i és que és que té tanta raó!! Moralitzant fins al final, vos recomane que li pegueu una bona ullada i que dediqueu dos o tres minutets per a pensar sobre el que diu....val la pena. ;-)