M'he documentat, perquè sabia que m'havia sentit així abans, i que ho havia fet constar en algun lloc. De fet és com un cicle, que va i ve amb el pas del temps, assolant il·lusions uns cops, destruint temors unes altres. L'última volta que vaig enregistrar aquest tipus de malestar psicològic per escrit fou fa ara uns dos anys i poc. Llavors començava a desenvolupar els fonaments de la meua teoria de l'equilibri que tot ho regula (o que tots proven de regular ansiosament al seu gust), i trobava de reforçar els meus arguments amb fragments de "La insoportable levedad del ser", de Milan Kundera, cau abstracte on vaig descobrir que els meus joves paradigmes vitals podien ser justificats. D'allò fa dos anys. I he canviat tant...i tan poc...
Por. Sempre la por. Als abismes. A l'odi. A la mediocritat. Al sofriment. A allò desconegut. Al temps. Al fracàs. A la soledat.
Valors. Els mateixos. La seguretat. La lleialtat. L'originalitat. La valentia. La tolerància. L'ordre. La constància. L'honradesa.
Dèries, que primer s'auto-qüestionen i posteriorment ho fan a la idea de jo en un dubtós segon plànol. L'obsessió per l'estructura que el meu geni sempre estableix davant de tot, el dramatisme i la teatralitat aplicats obstinadament però de manera honesta a qualsevol aspecte quotidià, l'acuit de l'inalcançable i avorrida perfecció, la necessitat de síntesi i notorietat, de qualitat i de caràcter, de despreocupació, de plaer. La permanent introspecció que no em permet sortir de la profunditat del dubte, que pareix haver quallat tant en la meua personalitat que per més que m'esforce, no sóc capaç de definir-me. De dir qui o què sóc, de conéixer-me a mi mateix.
Trobe que fa dos anys buscava raons, buscava reptes i buscava respostes, i això no ha canviat per a res. El que si que ha canviat és que abans volia créixer, necessitava fer-me gran, i ara me n'adone que he crescut, que m'he fet gran, i que hi ha tantes coses que mai podran tornar enrere per més raons o experiència o respostes que tinga...
Sempre m'he considerat peculiar. Molta gent m'ho ha dit al llarg de la meua existència, i considere que he tingut una sort especialment puntual a la vida, així que amb el temps, per unes coses i altres, m'ho he acabat creient. Poc a poc he alimentat el mite de la meua virtut i he anat travessant diferents camins que la fortuna materialitzava sota els meus peus, fins que aquesta consentida gràcia ha acabat convertint-se en un mostre de la singularitat, cobert de falsa esperança, de dolor i de cruesa. I això ha sigut i és, per a mi, fer-me gran.
Les dificultats i els moments desagradables van esborrant els somnis idíl·lics de futur innocent, d'abocament a l'hedonisme i a la felicitat desmesurada, que esdevenen ferides, corfes i cicatrius, refredats mal curats, i dolors crònics, desgràcies súbites que no tenen remei, i la necessitat d'eixa fermesa i eixa força que jo a hores d'ara encara no puc aconseguir de cap manera. Jo, que tan madur vaig ser de menut, i que tan ràpid he volgut créixer sempre. Que ara cada matí em descobrisc envoltat d'un present on em trobe fora de lloc, enyorant un estat d'infantesa sota el qual m'agradaria amagar-me i desaparéixer, que desaparegués tot allò que em fa nosa i que no tingués més dubtes, que poguera saber qui o què sóc, què és el que vull i què és el que s'ha de pensar sobre el destí. Perquè no sé cap d'aquestes tres coses, i no sé si mai les sabré.
Potser estiga anant massa lluny amb la meua investigació sobre la categoria estètica del sublim per a un treball de classe...ja per defecte em considere romàntic en molts aspectes, però reconec que últimament em sent prou més identificat amb aquest tipus de pensament del que solia. I mira que a voltes tinc el coratge de creure que sóc una persona racional...
