A voltes em planteje si callar o parlar. Normalment, calle. Per por de no tindre raó, per por de cagar-la. A voltes calle perquè odie la gent que només fa que queixar-se, i sé que si obric la boca serà per a això. A voltes simplement no parle perquè no sé què dir...
Altres voltes parle, sempre després d'un llarg (i per a molts desesperant) silenci. I normalment al parlar tot acaba bé, o això pareix. Hi ha dies en què m'és prou en que ho parega, d'altres necessite més. I és en eixos dies en els quals pense si deuria parlar o callar.
Odie sentir-me un imbècil, o sentir-me com si se'n rigueren de mi. I odie sentir que sóc jo mateix qui crea la incertesa dins de mi, tant amb la meua paranoia com amb els meus actes, és el que em guanye, i el que em toca patir. És la meua personalitat, sóc jo (supose).
És la vida, o la meua vida?
1 comentari:
A veces es muy complicado ser uno mismo. Lo peor de todo, por lo menos en mi vida, es cuando te das cuenta de que no eres quien creías ser. Entonces todo se vuelve del revés.
Te conozco de clase, pero ni siquiera nos saludamos. De todas formas, con lo que acabo de leer, veo que no estamos tan lejos emocionalmente. Por lo menos en el silencio.
Un beso.
Publica un comentari a l'entrada