ARGJ

Hi ha gent que no sap quan és hora d'abandonar el carril de l'esquerra.

A Marina...

Ha ocorregut una cosa terrible, ara mateix potser facen unes vint-i-quatre hores exactament, i encara estem tots intentant assimilar-ho.

No puc parar de donar-li voltes a l'assumpte, des d'este matí quan m'ho han contat em passa pel cap cada cinc minuts, des de dotzenes de perspectives diferents.....el teu germà.....el teu fill....la teua parella....el teu amic...el teu...bff...què més dóna, quan passa una cosa aixina a tots se'ns encongeix el cor...

Em trobe egoista per sentir-me afectat, quan sé que realment no era un parent meu (sincerament gairebé ni el coneixia), perquè pot paréixer que deixe de pensar en els demés per només vore el meu propi melic, però, apart de no ser així, és que no puc evitar posar-me en la teua situació. No conec res fins al dia d'avui que siga més injust en aquest món. No tenia cap culpa, ni ell, ni vosaltres. No hi havia cap tipus de maldat involucrada, més bé tot el contrari. Una cosa tan insignificant i alhora infrangible com el destí havia de explotar de crueltat i fer acte d'enrabiada presència, sense ni tan sols deixar l'opció d'anticipar-se als fets i poder fer alguna cosa per evitar-ho.

Em sent una merda, més que res perquè no sé què fer. Mai abans m'havia passat una cosa com aquesta, i la situació ha sigut tan violenta que m'he passat tot el dia intentant trobar una frase que dir-te, però és que no l'he trobada. Cadascuna era més desoladora que l'anterior, i em feia sentir més i més impotent, i més inútil a l'hora d'ajudar-te. Així, les paraules d'Irene d'aquesta vesprada han inundat la meua ànima no només d'inspiració, sinó d'una mica d'ànim, i de força, com espere que hagen estat per a tu.

És dur. Molt. No es pot tornar cap enrere, inevitablement el que toca ara és seguir endavant. La vida ens dóna colps, i nosaltres hem d'alçar-nos i traure forces d'on siga per trobar-li sentit a la nostra existència. I justament per a això sí que em sent mínimament útil.

T'estime molt, i tant o més que jo tota la resta de nosaltres. Mai estaràs sola, ja li ho has sentit a Irene....ens tens a dos minuts, a mig minut, a un minut, a una trucada, a un click, a un concertet (bueno, a alguns avisa'ls amb temps que sempre tarden en arreglar-se :P) ...ací estem per a tot el que ens necessites.

el son / la son

Per tots els meus propers és conegut el meu gust per dormir, i més encara la meua implacable indiferència front a tot aquell estímul extern que intente despertar-me quan dorm. Apunte que la meua subfase de son profund és força més hipnòtica quan s'agreuja amb substàncies com l'alcohol.

Parle i faig coses rares dormint sempre que dorm a una casa nova, o amb gent amb qui no he dormit abans. Açò no és problemàtic, de fet en moltes ocasions ha sigut motiu de molts moments de riure, ja que el que puga dir o fer en aquest estat sol ser bastant random i absurd. En canvi allò que sí em porta problemes és el fet que no siga capaç de despertar-me, o en el seu defecte, d'alçar-me del llit pels matins.

Ja em poden cridar, ja em poden tocar al mòbil, al timbre de casa, ja poden sonar sirenes de guerra o caure bombes al meu costat. No em despertaré, i això és una putada molt gran, perquè les coses importants d'esta vida solen ser pel matí i ben promptet, normalment, i jo sempre acabe fent tard a les coses importants.

El que jo pense és que potser tinc alguna lleu disfunció del sistema hipotalàmic-límbic, o simplement una adicció irrefrenable per somiar, perquè me n'adone que en el moment de despertar-me no diferencie allò real dels somnis, i no puc evitar preferir seguir amb allò que estava somiant.

El meu mestre de contrabaix diu que la clau de l'èxit està en matinar. Tant de bo sabera com sortir de la meua adicció....

La vida, segundo pasillo, ventanilla 35

Quan la gent parla de la vida, parla de la seua vida, no?

A voltes em planteje si callar o parlar. Normalment, calle. Per por de no tindre raó, per por de cagar-la. A voltes calle perquè odie la gent que només fa que queixar-se, i sé que si obric la boca serà per a això. A voltes simplement no parle perquè no sé què dir...

Altres voltes parle, sempre després d'un llarg (i per a molts desesperant) silenci. I normalment al parlar tot acaba bé, o això pareix. Hi ha dies en què m'és prou en que ho parega, d'altres necessite més. I és en eixos dies en els quals pense si deuria parlar o callar.

Odie sentir-me un imbècil, o sentir-me com si se'n rigueren de mi. I odie sentir que sóc jo mateix qui crea la incertesa dins de mi, tant amb la meua paranoia com amb els meus actes, és el que em guanye, i el que em toca patir. És la meua personalitat, sóc jo (supose).

És la vida, o la meua vida?

¿No saps com sol·lucionar els teus problemes? ¡Usa el mètode científic!

El meu objectiu sempre ha sigut el mateix, i poc a poc he anat el·laborant les meues hipòtesis. Tinc diversos dissenys d'investigació al meu abast per tal recollir les dades que necessite:

-Si ens basem en la metodologia experimental, tenim la variable independent activa clarament definida, i comprovem que hi ha validesa interna perquè està clar que aquesta VI es la causa directa de les variacions a la variable dependent, tot i que en el meu cas una tècnica de control no associada d'eliminació no em vindria malament per desfer-me d'un parell de variables independents rellevants estranyes que influeixen en les circumstàncies ambientals.

-S'ha provat amb enquestes i qüestionaris (concretament amb una mostra causal i un disseny d'enquesta longitudinal de cohorts), però com bé sabem aquesta estratègia té l'inconvenient de la inhibició i el difícil accés als subjectes, cosa que disminueix la qualitat i eficiència de les respostes.

-L'anàlisi de contingut i la metodologia observacional han demostrat que la unitat d'anàlisi registrada in vivo apareixia amb una elevadíssima freqüència que superava la mitjana permesa, amb una latència constant amb intensitats variables.

-He tirat mà també de la metodologia qualitativa amb resultats negatius, ja que els resultats de l'entrevista en profunditat eren artificiosos i no tenien validesa externa, i per tant no es podia extrapolar ni fer inferència de la mostra en el nostre cas. El grup de discussió, per la seua part, es desvia sempre del guió i no aporta la informació esperada ni sobre les actituds i comportaments, ni sobre l'impacte ni sobre els hàbits, potser degut a un erroni entrenament del moderador.

RESULTATS:

Estem igual, o potser fins i tot cada dia gradualment pitjor, però amb un poc de sort aprovarem Tècniques Analítiques en Comunicació.

Contrastos

M'he documentat, perquè sabia que m'havia sentit així abans, i que ho havia fet constar en algun lloc. De fet és com un cicle, que va i ve amb el pas del temps, assolant il·lusions uns cops, destruint temors unes altres. L'última volta que vaig enregistrar aquest tipus de malestar psicològic per escrit fou fa ara uns dos anys i poc. Llavors començava a desenvolupar els fonaments de la meua teoria de l'equilibri que tot ho regula (o que tots proven de regular ansiosament al seu gust), i trobava de reforçar els meus arguments amb fragments de "La insoportable levedad del ser", de Milan Kundera, cau abstracte on vaig descobrir que els meus joves paradigmes vitals podien ser justificats. D'allò fa dos anys. I he canviat tant...i tan poc...

Por. Sempre la por. Als abismes. A l'odi. A la mediocritat. Al sofriment. A allò desconegut. Al temps. Al fracàs. A la soledat.

Valors. Els mateixos. La seguretat. La lleialtat. L'originalitat. La valentia. La tolerància. L'ordre. La constància. L'honradesa.

Dèries, que primer s'auto-qüestionen i posteriorment ho fan a la idea de jo en un dubtós segon plànol. L'obsessió per l'estructura que el meu geni sempre estableix davant de tot, el dramatisme i la teatralitat aplicats obstinadament però de manera honesta a qualsevol aspecte quotidià, l'acuit de l'inalcançable i avorrida perfecció, la necessitat de síntesi i notorietat, de qualitat i de caràcter, de despreocupació, de plaer. La permanent introspecció que no em permet sortir de la profunditat del dubte, que pareix haver quallat tant en la meua personalitat que per més que m'esforce, no sóc capaç de definir-me. De dir qui o què sóc, de conéixer-me a mi mateix.

Trobe que fa dos anys buscava raons, buscava reptes i buscava respostes, i això no ha canviat per a res. El que si que ha canviat és que abans volia créixer, necessitava fer-me gran, i ara me n'adone que he crescut, que m'he fet gran, i que hi ha tantes coses que mai podran tornar enrere per més raons o experiència o respostes que tinga...

Sempre m'he considerat peculiar. Molta gent m'ho ha dit al llarg de la meua existència, i considere que he tingut una sort especialment puntual a la vida, així que amb el temps, per unes coses i altres, m'ho he acabat creient. Poc a poc he alimentat el mite de la meua virtut i he anat travessant diferents camins que la fortuna materialitzava sota els meus peus, fins que aquesta consentida gràcia ha acabat convertint-se en un mostre de la singularitat, cobert de falsa esperança, de dolor i de cruesa. I això ha sigut i és, per a mi, fer-me gran.

Les dificultats i els moments desagradables van esborrant els somnis idíl·lics de futur innocent, d'abocament a l'hedonisme i a la felicitat desmesurada, que esdevenen ferides, corfes i cicatrius, refredats mal curats, i dolors crònics, desgràcies súbites que no tenen remei, i la necessitat d'eixa fermesa i eixa força que jo a hores d'ara encara no puc aconseguir de cap manera. Jo, que tan madur vaig ser de menut, i que tan ràpid he volgut créixer sempre. Que ara cada matí em descobrisc envoltat d'un present on em trobe fora de lloc, enyorant un estat d'infantesa sota el qual m'agradaria amagar-me i desaparéixer, que desaparegués tot allò que em fa nosa i que no tingués més dubtes, que poguera saber qui o què sóc, què és el que vull i què és el que s'ha de pensar sobre el destí. Perquè no sé cap d'aquestes tres coses, i no sé si mai les sabré.

Potser estiga anant massa lluny amb la meua investigació sobre la categoria estètica del sublim per a un treball de classe...ja per defecte em considere romàntic en molts aspectes, però reconec que últimament em sent prou més identificat amb aquest tipus de pensament del que solia. I mira que a voltes tinc el coratge de creure que sóc una persona racional...

A colps

"Hay una raza de hombres inadaptados,

de hombres que no saben estar quietos.

Rompen el corazón de familiares y amigos

y vagan por el mundo a su antojo.

Recorren los campos, yerran por las orillas,

suben a las cimas de las montañas,

y suya es la maldición de la sangre gitana.

No saben cómo descansar;

si fueran en línea recta llegarían lejos.

Son fuertes, y valientes, y sinceros,

pero siempre están cansados de lo que ya es

y desean lo extraño y lo nuevo."

(A sangre fría, Truman Capote)